divendres, 10 d’octubre del 2008

L'orgue de l'església de Sant Miquel

Escolta la secció:
L'orgue de l'antiga església de Sant Miquel

Data: 03.03.1558
El document: AHPB (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), Climent Calopa, Manual 1558, 3 de març de 1558.

Transcripció (fragment):
Die jovis, tercia mensis marcii, anno a Nativitate Domini 1558

Ego, Petrus Rabasta, magister faciendi organos, habitanti civi Barchinone, confiteor et recognosco vobis, discreto Francisco Solsona, notario, et Benedicto Gener, pellerio, civibus Barchinone, opperariis anno presenti ecclessie parrochialis ecclessie Barchinone ox dedistis et solvistis mihi et confiteor me a vobis habuisse et recepisse in presencia notarii et testimoniii infrascriptorum duodecim libras monete Barchinone et sunt in solutum porrata maioris peccunie quantitatis quam ego debeo habere pro fabricationem et factionem organii quem ego facio in dictis ecclessie parrochiali Sancti Michaelis.


Traducció (fragment):
Dijous, tres de març de l’any de la Nativitat del Senyor de 1558.

Jo, Pere Rabasta, mestre fabricant d’orgues, habitant de Barcelona, confesso i reconec que vosaltres, discret Francesc Solsona, notari, i Benet Gener, pelleter, ciutadans de Barcelona, operaris enguany de les esglésies parroquials de l’Església de Barcelona, m’heu donat i pagat i jo us confesso haver tingut i rebut, en presència del notari i testimonis més aball consignats, dotze lliures en moneda de Barcelona; i són una part en diner de la quantitat més gran que he de rebre per la fabricació i elaboració de l’orgue que faig en l’església parroquial de Sant Miquel.


L’església de Sant Miquel
L’església de Sant Miquel estava situada en la que ara és la plaça de Sant Miquel, al darrera de la plaça de Sant Jaume.

Sabem que era una de les esglésies més antigues de la ciutat. Va ser reconstruïda en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l’any 1147.

A la seva porta lateral romànica se li va afegir, al segle XVI, una d’estil gòtico-renaixentista. Tenia un campanar quadrangular romànic, alçat al costat de l’altar major.

L’any 1536 s’hi va construir un notable sepulcre, d’alabastre, que pertanyia a Jeroni Descoll. Descoll, doctor en dret, ciutadà honrat, membre del consell reial i regent de la cancelleria de Ferran II, va ser el prohom que va pagar la construcció del portal gotìco-renaixentista de l’església.

L’any 1598 se li va construir una tribuna per al Consell Municipal, ja que fou capella dels consellers, i els jurats hi anaven a fer oració abans de concórrer a les juntes i deliberacions.

Pel que sembla, tenia quadres de Lluís Dalmau i també de Viladomat.

Del 15 de gener al 12 de juny de 1823 acollí la imatge de Nostra Senyora de Montserrat, que havia sigut treta del monestir per a la seva protecció, degut als conflictes entre lliberals i absolutistes, que la posaren en perill.

El 1835 perdé el seu títol d’església parroquial i va passar a ser capella particular de l’Ajuntament.

El novembre de 1868 se li va decretar l’enderrocament, per poder ampliar les dependències de l’Ajuntament, que va tenir lloc l’any següent.

El portal
Si volem, encara podem veure el portal gòtico-renaixentista de la desapareguda església de Sant Miquel. Per bé que l’església de va ser derruïda el 1868, el portal va ser aplicat el 1872 a l’església de la Mercè, en la seva façana lateral que dóna al carrer Ample. L’església de la Mercè, a més, va ser la que va “heretar” el títol d’església parroquial que tenia Sant Miquel.

El campanar
El campanar de l’església de Sant Miquel va ser reconstruït per Jeroni Granell el 1879 i se’l va aplicar a l’església de Jonqueres, que havia estat reconstruïda al carrer d’Aragó sota l’advocació de la Concepció. Si a Sant Miquel, el campanar s’aixecava al costat de l’altar major, a l’església de la Concepció passar a tenir una arrencada exterior, i se li afegiren finestres, ornamentacions i un coronament totalment inventats i d’estil neogòtic afrancesat. Fins i tot li van col·locar un rellotge.

Cadires, sepulcres i piles
Les cadires del cor de la capella municipal de Sant Miquel van ser traslladades al presbiteri de l’església de Sant Joan de Gràcia i cremades durant la Setmana Tràgica; el sepulcre de Descoll el podem trobar al Museu Diocesà de Barcelona, i la pila baptismal va passar també a l’església de la Mercè; la de l’aigua beneïda sembla ser que va anar al museu d’antiguitats de l’Acadèmia de Bones Lletres.


Els orgues renaixentistes
L’orgue renaixentista no diferia gaire del medieval. Parlem de l’orgue positiu del segle XIV, o sigui, de l’orgue fixe amb peu o, com a mínim, transportable, per diferenciar-lo de l’orgue portàtil o de coll.

L’orgue aleshores era més aviat un instrument pensat per a acompanyar, més que per fer de solista.

Amb prou feines queden testimonis de l’arquitectura original dels orgues renaixentistes, ja que els que han sobreviscut al pas del temps han estat molt transformats, sobretot durant el barroc. Eren orges fixes, amb peu, fixats sobre una capella i decorats amb façanes gòtiques.

Eren necessàries dues persones per fer-lo funcionar: l’assistent, que accionava els dos o tres jocs de manxes que produïen l’aire; i l’organista, que tocava l’instrument amb les dues mans obrint i tancant el pas de l’aire als tubs –tots ells de bisell- mitjançant unes palanques o llistons que s’estiraven endavant i endarere i feien les funcions de tecles.

Els grans orgues d’església de les ciutats més importants de la Corona d’Aragó es van començar a construir durant la segona meitat del segle XV, anticipant-se a la resta de la península.


L’orgue de l’església de Sant Miquel de Barcelona


No podem saber com era l’orgue de l’església de Sant Miquel, però ho podem deduir a través d’un altra document, datat el 1531, en el que es signen els acords per a la construcció d’un orgue a la capella de Nostra Senyora de Gràcia, a Puigcerdà.

El prenem aquest com a referència, al no tractar-se d’un orgue de dimensions tan imponents com podia ser el de la Catedral de Barcelona.


A Puigcerdà, s’acorda que:
- l’orgue tingui 7 pams d’amplada i 17 pams d’alçada, entre pilars, peu i canonades;
- ha de tenir tres castells, els dos dels extrems de cinc tubs i el del mig de vint-i-un tubs i “entorxat”;
- haurà de sonar de dues maneres: flautat i “digne major”, que és orgue ple;
- el que entendríem ara com a teclat haurà de ser de 42 “teules”;
- les manxes del darrera hauran de ser de bon cuïr, ben “engraixades i assahonades”;
- els canons grossos seran de 7 pams;
- el constructor tindrà 6 mesos per fer-lo i serà de fusta i estany.

Malauradament, de l’orgue, com de l’església no en queda rastre.


Si en voleu saber més coses:
Jordi Peñarroja, Edificis viatgers de Barcelona, Barcelona, Llibres de l’Index, 2007

Francesc Carreras i Candi, Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona, 1916.

Agustí Duran i Sanpere. Barcelona i la seva història. La societat i l’organització del treball. Barcelona, Curial, 1973.

Xosé Aviñoa (dir.), Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona, Edicions 62, 12 volums.